Addictes

És aquell olor a fum
Que s’impregnava en el meu abric
I aleshores m’enrecorde
Del que vam parlar ahir
Aquelles flors blanques de tela
Que decoraven l’aparador
Son igual de suaus que el tacte
Amb els teus cabells

Aquell camí no l’hem perdut
Aquelles ganes d’arribar
Son l’esperança que ens motiva
I ens ajuda a respirar
Amb la certesa que al final
Ens trobarem, i entendrem
Que tots els murs no són obstacles
Són victòries per guanyar

Pensa, inventa, la incertesa ens tempta
I ara som addictes, som una erupció de plaer
Acariciant suaument els pits
I ara som l’espècie en extinció, sense protegir
Volem saciar el nostre instint

Jo imaginava en aquell moment
Que dins del vidre del got on bec
Es reflectia el nostre esforç
Semblaves més a prop
I ara podrem estar perduts
I al mateix temps ens podrem trobar
Que la distancia sempre és curta
Quan saps d’on vens i on vas

Aquell camí no l’hem perdut
Aquelles ganes
Pensa, inventa, la incertesa ens tempta
I ara som addictes, som